al meu país la pluja no sap ploure

El 12 d’octubre, dimecres festiu, fent una excursió amb els Balaguer-Gonzalez va sortir mig en broma mig seriosament la idea de marxar uns dies el Bruno i jo a Menorca per aprofitar els últims coletazos de calor (a la radio havien dit que pujaria molt la temperatura els següents dies). Li vam donar unes voltes, vam esperar que es confirmés la previsió, i finalment el divendres a la tarda vaig comprar els bitllets d’avió per marxar dissabte al matí. I baratos!

Vam agafar un hotel (bé, un mini-apartament d’un hotel) a …. Cala Galdana. Espero que no m’ho tingueu en compte. El públic majoritari eren britànics, repartits fifty fifty entre parelles de jubilats i famílies amb seriosos problemes d’obesitat. Tot sigui dit amb el màxim respecte. Pel Bruno eren els primers dies d’hotel i s’ho va passar bomba amb la piscina, el bufet, el cartellet de do not disturb i els entrepans de la família del súper.

Molt fans també del bar de davant, El Tobogán: extremadament amables però naturals, el menjar millor de l’esperable, i com el seu nom indica tenien dos tobogans d’aigua amb un trust based business on compraves unes fitxes i cada cop que feies una baixada en deixaves una en un pot. Ah, i també tenien minigolf! A veure si els anys 80 no estaven tan malament.

I com no el restaurant Sa Lluna, on ja havíem estat altres anys, amb mejar prou bo, amables i que ha potenciat la vena pintora del Bruno.

La platja no està mal però el mar encara estava una mica tèrbol-marronós pel fang arrossegat per les pluges de tardor.

Però tot això no és el que ens ha fet anar a Cala Galdana. Com sabeu no condueixo, i des d’allà es pot anar caminant a la majoria de platges verges del sud. Caminant uns 10km arribes tan a Son Saura (cap a l’esquerra) com a Sant Tomàs (cap a la dreta), i des d’allà pots tornar en taxi. I aquest era el plan, que no es va acabar de complir del tot però quasi.

El diumenge vam tirar cap a la dreta, amb la idea de repetir l’excursió de l’estiu a Mitjana-Trebalúger-Fustam-Escorxada-Binigaus-Sant Tomàs. Vam anar a Cala Mitjana pujant al parking…. pleníssim.

I a les 10 del matí ja érem a Cala Mitjana sense ni una ànima.

Camí de tardor cap a Trebalúger.

Pel camí ja ens van avisar que no podríem creuar Trebalúger. Sembla que les pluges de la setmana anterior no van ser qualsevol cosa (la tardor al Mediterrani ja se sap).

I el que habitualment és un riuet encantador, ara mateix és impossible de creuar. De fet un habitant d’Es Migjorn ens va dir que mai l’havia vist així (declaració idònia per un TN), que com a molt quan plou t’has de mullar una mica els peus.

Seguint-lo a ell vam trobar una sortideta al riu-mar ben agradable.

No li expliqueu a ningú que des d’aquí vaig intentar veure la profunditat i al cap d’un pas em vaig quedar completament sota l’aigua (el terra és molt inestable). Sort que m’havia tret els pantalons…. però no la samarreta ni les ulleres. Per sort no hi ha imatges del moment i el Bruno tampoc em va veure. Vam estar una estona per allà i vam tornar cap a Cala Mitjana, intentant avisar els següent excursionistes.

Vam fer un banyet a Cala Mitjana i vam observar les destrosses del temporal.

I després de dinar vam tornar cap a Cala Galdana, aquest cop pel camí de cavalls. Ben bonic, passant per Cala Mitjaneta.

El dilluns vam tirar cap a l’altra banda i aquest cop sí que vam aconseguir acabar els 10km 🙂 Primer Macarella sense ningú… i amb la Susy oberta!

Després cap a Macarelleta pel camí de la costa (el de cavalls va per l’interior), amb bones vistes.

A Macarelleta vam fer un bany breu, hi havia força onades i sobretot massa algues pel gust del Bruno. Primer estàvem quasi sols però va anar arribant gent, i inclús va passar per allà una mena de grup d’excursionistes alemanys que eren com 20 persones. La cala segueix sent molt xula.

Després cap a Cala en Turqueta, per sort amb núvols perquè quan sortia el sol apretava bastant. El temporal també s’havia endut mitja platja «principal» i hi havia força gent (per ser un dilluns d’octubre) apilada a una de les bandes. La platja lateral estava bé i sense gent.

Després de dinar vam tirar cap a Es Talaier, que no perd mai el seu color.

A Es Talaier mai hi ha gent, i tots els que hi ha són una mica allò del fantasma de la navidad pasada, presente o futura: tots ells semblen els nostres clons de joves, d’adults o de vells. Aquí vam fer un bany llarg i xulo.

I la última etapa cap a Son Saura. Durant tot el dia vam trobar força onades, suposo que pel vent de sud (no molestava pel camí ni a les platges), però en canvi Son Saura estava pla com una galeta. Em falten molts coneixements meteorològics.

Selfie d’arribada i en taxi cap a l’hotel (menció d’honor per la netedat i la simpatia dels taxis de Menorca). Cansats però contents.

Arribant a Son Saura em vaig torçar el turmell. Inicialment no em feia mal però al vespre deu ni do, tan que vaig fer un vasovagal i em va costar deu i ajuda arribar a Sa Lluna a sopar. Tenia coll avall que dimarts no podríem fer res però contra tot pronòstic em vaig llevar sense dolor i vam anar a Cala Pilar en taxi. Espectacular, com sempre. Tranquil·litat màxima del medi i els seus habitants.

I quan ja en vam tenir prou de sol vam pujar a dinar a la pineda i a descansar una mica abans d’agafar el taxi cap a l’aeroport pel vol de tornada. El 50% va estar pintant i l’altre 50% va fer la migdiada amb les millors vistes del món. Fins la propera!