històries dels nostres parcs: jugant entre romans

Un dels parcs preferits de la Lola, especialment quan feia P3, és el de la Plaça Vuit de Març.

Mira que hi hem anat vegades, però fins fa poc no m’havia fixat en la paret del fons. Resulta que són uns arcs originals de l’aqüeducte que portava l’aigua a la Bàrcino romana. Van quedar al descobert quan es va enderrocar l’edifici que hi havia on ara hi ha la plaça.

Això és el que es feia abans, aprofitar les construccions antigues per aixecar-ne de noves.

L’aqüeducte entrava a la ciutat romana pel que ara és la Plaça Nova, on també hi ha un arc. Aquest, però, és de «mentirijilla»: es va contruïr el 1958. I mira que el fotografien!

La Plaça Nova no és ni plaça ni nova. Es va obrir l’any 1355 enderrocant els edificis que hi havia (vé de lluny el tema). En aquell moment no devien tenir nom, i lo de «nova» ja porta més de 650 anys 😉 Durant segles va ser una plaça com deu mana, fins que va quedar «integrada» a l’Avinguda de la Catedral quan aquesta es va obrir després de la guerra. La separació teòrica entre les dues la marca el poema visual de Joan Brossa, que no sé perquè sempre m’ha agradat.

I és on fem la cursa de l’escola.

Abans d’això, sempre havia sigut el centre del barri de la Catedral, i encara ara s’hi celebra la Festa Major de Sant Roc , que és la més antiga de Barcelona (es fa des de 1589!). Justament aquests dies estem de festa.

Les dues torres que es veuen són les d’una de les portes d’entrada a la ciutat romana, reconstruïdes al segle XII sobre la base romana. L’arc que les unia es va enderrocar el 1822. Més endavant, el 1928, s’hi van afegir finestres coronelles (les que es veuen dalt de tot) per fer-les semblar més medievals (en el context que ja vam parlar de «gotificació» del barri de la Catedral).

És constant aquesta dinàmica de destrucció o reutilització d’elements antics, fins que en cert moment (finals del XIX i bona part del XX) es decideix reconstruir o reinventar el passat.

Però tornant als romans, van fundar Bàrcino cap a l’any 15aC al Mont Tàber. Aquí teniu la seva situació sobre un plànol actual.

Com veieu la muralla passava pel costat de casa nostra, però on és més visible és a l’Avinguda Catedral (on hi ha l’arc fals) i a la banda de la Via Laietana (carrers Tapineria i Sotstinent Navarro). Si un dia teniu temps, és entretingut passejar-hi i veure com es va utilitzar la muralla per aixecar-hi nous edificis a sobre.

També n’hi ha un fragment a la Plaça Frederic Marés, que és el pati de secundària de l’escola.

Els romans eren gent ordenada. L’estructura de la ciutat era la dels Castrum o campaments militars, amb dos carrers principals en forma de creu. El Cardo maximus creuava la ciutat de nord a sud (d’esquerra a dreta del mapa) pel que ara són els carrers Llibreteria i Call (l’eix Ferran – Jaume I – Princesa es va obrir durant el segle XIX), amb una porta a cada punta (Porta Principalis SInistra i Dextra). La Via Augusta (la de veritat, no la d’ara) connectava per aquí amb Roma per una banda i amb Tarragona per l’altra.

El Decumanus maximus creuava d’est a oest pel que ara són el Carrer del Bisbe i Ciutat / Regomir. Anava des de la Porta Praetoria (la que hem vist a la Plaça Nova, que després es va anomenar Porta del Bisbe) fins a la Porta Decumana. Aquesta darrera porta estava en un dels llocs preferits per jugar de la Lola i el Bruno: el Pati Llimona, on fan una ludoteca cada divendres. Per nens…

I també per pares 🙂

L’edifici és del segle XIII, construit sobre la muralla romana. A la planta baixa hi ha una part de la Porta Decumana, que era per on entraven totes les mercaderies que arribaven per mar.

Es conserva només un dels arcs laterals per on entraven els vianants, però originalment tenia un arc central per carros i dos laterals per vianants. Fins el segle XIX tenia aquest aspecte, però es va acabar endorracant com l’arc de al Plaça Nova.

Just fora de la muralla hi havia unes termes portuàries que també es conserven al Pati Llimona.

Molts divendres sortint d’allà anem a prendre una cervesa a la Plaça del Traginers.

On hi ha una torre de la muralla romana.

Al costat del Pati Llimona hi ha la Capella de Sant Cristòfol, que es va construir l’any 1503 integrada a la muralla romana, i es va refer totalment el 1899. Fa poc passejant per allà ens vam trobar amb això.

Resulta que Sant Cristòfol és el 10 de juliol, i és tradició que el mossèn beneeixi els vehicles.

Però tornant als romans, on es creuaven els dos carrers principals hi havia el Fòrum o plaça pública, per sobre del que ara és Llibreteria i Plaça Sant Jaume (que no es va obrir fins el XIX). Aquest era el punt més alt del Mont Tàber, si us hi fixeu tots els carrers que hi arriben fan pujada cap allà. Al Fòrum hi havia el Temple d’August, del que es conserven 4 columnes a la seu del Centre Excursionista de Catalunya del Carrer.Paradís.

Que, com no, és un exemple més de la «gotificació» del barri (en aquest cas de 1905).

En realitat, com diu la placa de l’entrada, el cim del Mont Tàber és aquí. Quasi 17m!

Un cop dins…

Al seu pati, en un espai estranyament tranquil i sense ningú que vigili, hi trobem això.

Les 3 columnes que fan cantonada són originals i estan on sempre havien estat. La quarta és una barreja de dues columnes que es van trobar en una casa del Carrer Llibreteria, i va venir a parar aquí després d’un temps a la Plaça del Rei (on, per cert, hi ha un jaciment romà que es pot visitar).

Però aquest post havia de ser sobre els nostres parcs. Resulta que no només a Vuit de Març i al Pati Llimona  hi ha romans. Sota la Plaça Sant Miquel.

Hi ha enterrades unes termes romanes, però no es poden visitar. Sobre seu hi havia l’Església de Sant Miquel, de 1147, una de les més antigues de la ciutat. De fet el terra de l’església era un mosaic de les termes que ara es conserva al Museu d’Arqueologia.

Parlo en passat perquè l’església es va enderrocar l’any 1869 per poder ampliar l’Ajuntament. La façana principal es va transportar al carrer Ample, on ara fa de façana lateral de l’Església de la Mercè. Diuen que encara es pot veure la numeració amb què es van marcar les pedres en transportar-les, però nosaltres mai ho hem aconseguit veure.

El campanar es va incorporar a l’actual Església de la Concepció del Carrer Aragó, que en realitat era el monestir de Junqueres (del carrer Junqueres, clar) que es va moure cap allà el 1871 quan el futur Eixample encara eren camps. Barcelona és ple d’edificis viatgers!

Per acabar amb els nostres parcs, al costat del de la Plaça Vila de Madrid.

Hi ha una via sepulcral romana. Els morts no es podien enterrar dins les muralles, i s’enterraven al voltant dels camins que sortien de la ciutat.

S’ha conservat especialment bé perquè en ser abandonada de seguida va quedar sota terra, i els seus materials no es van poder reutilitzar en altres construccions com va passar en molts altres casos.

Per tant estem rodejats de restes romanes, ja siguin a la vista o amagades dins d’altres construccions. Inclús al costat de casa es poden visitar les restes d’una casa romana, en un altre lloc on no hi ha mai ningú.

Rosa rosa rosam, rosae rosae rosa!

Tags:

• històries