A casa seguim estrictament dues tradicions: l’ou com balla i els gegants del Pi. Totes dues tenen un origen comú en la celebració de Corpus Christi, una festa catòlica instaurada el 1262 i que es celebra 60 dies després del diumenge sant, sempre en dijous.
Barcelona va ser de les primeres ciutats que va celebrar Corpus amb una processó, que es fa almenys des de 1320. Durant segles va ser la festa més important de la ciutat (tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión).
Encara avui surten a passejar.
L’ou com balla està documentat a la Catedral com a mínim des de 1440, i és una tradició de Corpus bàsicament a Barcelona.
Altres festes que es fan per Corpus són la Patum de Berga o les catifes de flors de Sitges.
Evidentment l’origen de la processó és religiós, però de seguida s’hi van afegir altres representacions que poc a poc van anar evolucionant cap a un seguici popular que és l’origen de les cercaviles actuals de moltes festes majors.
Un d’aquests elements són els gegants, que es van originar al voltant de la processó de Corpus. El primer gegant documentat a Europa és un Goliat a la processó de Barcelona de l’any 1424.
El món dels gegants, un cop hi intentes entrar una mica, està ple de protocols i jerarquies que no sempre són fàcils d’entendre. El que està clar és que l’actual Seguici Popular de Barcelona, que és el que surt en les grans ocasions (Corpus, la Mercè i Santa Eulàlia) el formen només el bestiari i tres parelles de gegants: els gegants de la ciutat, que es poden veure a la Virreina.
Els de Santa Maria del Mar.
I els gegants del Pi, que són «els nostres«, originats a la Basílica de Santa Maria del Pi.
Si anem una mica enrera, recordareu que vam deixar una Bàrcino emmurallada. Amb el pas del temps van anar sorgint nous nuclis de població fora de les muralles romanes, al voltant de monestirs o camins. Eren nuclis rurals anomenats «vilanoves«, com la dels Arcs (al voltant de l’aqüeducte), la del Mercadal (plaça de l’Àngel), la del Mar (la Ribera), la de Sant Pere, la de Santa Anna o la del Pi. Tota aquesta zona és la que després quedaria dins la primera muralla medieval (també dita de Jaume I), construïda a finals del segle XIII. La muralla tancava el que ara seria Lluís Companys, Ronda Sant Pere i la Rambla.
En concret la Vilanova del Pi creix a partir de l’església del Pi, que està documentada des de l’any 987, però en la seva actual forma gòtica és del segle XIV. Sempre m’ha semblat un lloc agradable, sobretot fora de les hores punta.
La rosassa central és de 1943, ja que l’original va ser destruïda durant l’assalt i incendi de l’església el 1936.
En una de les parets exteriors hi ha una pintada de 1937, de quan es feien amb quitrà i bon lletra. Evidentment es va tapar durant la dictadura, i s’ha restaurat fa poc.
La primera menció als seus gegants és del 1601 per la canonització de Ramon de Penyafort, tot i que en aquell moment es parla d’un gegant vestit de guerrer cristià; en la seva forma actual semblen ser de 1772. Durant els segles XVII, XVIII i XIX hi ha moltíssimes referències a la seva participació a la processó de Corpus i altres festivitats, fins que el 1870 s’abandonen a les golfes del campanar. No és fins l’any 1959 que es recuperen i restauren, i tornen a sortir per primer cop el 12 de juny de 1960.
El 1985 (25 anys després de la recuperació) són batejats com a Mustafà i Elisenda, el 1986 s’estrena una rèplica del gegant i el 1987 de la geganta. Aquestes rèpliques són les que s’utilitzen des de llavors.
Les rèpliques es guarden a la casa dels entremesos junt amb la resta de gegants de Ciutat Vella.
Els gegants originals es guarden a l’entrada de l’església, on anem sovint a veure’ls amb els nens. Viuen amb els seus amics els gegants petits del Pi, l’Oriol i la Laia, que són del 1780 (també hi ha rèpliques a la casa dels entremesos, però amb vestits diferents).
Aquests gegants originals van tornar a sortir el 2010 per commemorar els 50 anys de la recuperació. Els devia agradar, perquè des del 2011 surten però només una vegada a l’any, per fer un únic ball (el del gegant del pi, clar) després del pregó de la Festa Major de Sant Josep Oriol.
Aquesta festa es celebra a finals de març i vindria a ser la nostra festa major. Tot i que va començar el 1995, té coses curioses com la Passejada dels Oriols, on només surten els gegants masculins del barri, inclòs el Felip de l’escola (un mes abans, per Santa Eulàlia, passegen les Laies).
Els nens porten una ofrena pel sant.
Que després es puja al balcó, des d’on tiren monedes de xocolata.
Últimament els nens del barri aprofiten per donar-li els xumets al Mustafà.
Tot i que la Lola ens el va donar a nosaltres, i el Bruno als reis mags de l’orient 🙂
Durant la festa major també hi ha el ball del lleó i la mulassa dins l’església, on arriben en processó des de Sant Felip Neri. Totes dues figures estan documentades des de 1601.
O els atracaments de Perot lo Lladre, on un gegantó de 1995 es dedica a atracar les botigues del barri 🙂
Amb això ja coneixeu tota la família.
Bé, tota no, que el 2014 i 2016 es van presentar les rèpliques infantils del Mustafà i l’Elisenda.
Per acabar, una mica d’història de la famosa cançó del gegant del Pi. El seu origen és durant la processó de Corpus de 1798, quan s’acabava de reformar la Rambla per fer un passeig central més elevat per vianants («el terrat») i dos laterals per carruatges («el camí»). D’aquesta manera el gegant del pi ballava pel camí i el de la ciutat pel terrat. Però a més els gegants portaven 18 anys prohibits i era la primera vegada que tornaven a sortir, i d’aquí vé «l’ARA balla».
De tota manera la nostra relació amb el Pi va més enllà dels gegants. El 23 de juliol de 1936 (5 dies després del cop d’estat), en un bar que encara existeix.
A la part de dalt.
Es va fundar el PSUC.
Que és el partit on més endavant van militar l’avi i l’àvia de la Lola i el Bruno, advocats laboralistes, motiu pel qual van ser perseguits, detinguts i empresonats. Aquesta és una altra de les coses que els haurem d’anar explicant poc a poc, allò de «hem vist tancats a la presó homes plens de raó». I dones 😉
M’ha agradat molt i es veu molt ben documentat. Moltes coses no les coneixia
Encara recordo el dia que et vaig dir on s’havia fundat el PSUC i no fa gaire d’aixo
I finalment, gracies per recordar la nostra historia, el PSUC, que erem laboralistes, la detencio i la preso, junt amb el Raimon, es clar
Per cert, el cartell de mis manos, mi capital fotografia un client nostre, de la Construccio
Això del cartell no ho sabia! I tampoc on s’havia fundat el PSUC fins que m’ho vas explicar fa poc, amb el detall que era al pis de dalt 🙂
M-he deixat una cosa. Molt b’e l’afegit /I dones/
Sabies que teniu pàgina a la Viquipèdia? No sé qui les deu haver escrit…
Fins ara no he vist el teu ultim comentari
Ja he llegit la Viquipedia meva i ara llegire la del pare
Me estant agradant molt totes aquestes histories que la majoria no conexia.