històries de montjuic: temps convulsos

Vivint a Ciutat Vella és fàcil anar a passar el dia a Montjuic, i sempre és un bon plan. Es pot menjar o pendre algo a la Caseta del Migdia.

Baixar pels tobogans del Passeig dels Cims.

Fer un pícnic als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer.

O jugar als Jardins de Joan Brossa, on entre 1966 i 1998 hi va haver el Parc d’Atraccions. Aquests són els millors, llàstima que últimament ens han tret els greatest hits: la tirolina on mai hi havia ningú i el parc de les cordes :/

M’ha fet gràcia aquest post de 2008 on ja fèiem el mateix que ara, sembla que som gent de costums 🙂

Però el que més m’impressiona de Montjuïc és que és dels llocs on es pot visualitzar el canvi brutal entre els anys 20 i els anys 30 del segle passat.

Si l’Exposició Universal de 1888 havia servit per rehabilitar la zona de la Ciutadella, la de 1929 va servir per edificar Montjuïc.

Pel recinte principal es va construir la Plaça Espanya, l’Avinguda Maria Cristina amb els seus pavellons, la Font Màgica i el Palau Nacional.

El Pavelló Alemany de l’Exposició, prop de la Font Màgica, és un dels meus edificis preferits de Barcelona. El va dissenyar Mies van der Rohe i a la resta del món se’l coneix com a Barcelona Pavilion. La majoria de gent prefereix el Palau Nacional i la Font, així que sol estar prou tranquil.

Fa poc vaig descobrir que el que tenim ara és una reproducció, ja que l’original es va enderrocar en acabar l’Exposició.

La reconstrucció, per iniciativa d’Oriol Bohigas, es fa va entre 1983 i 1986 en el seu emplaçament original a partir de fotos i plànols. El problema és que durant els anys 70, just davant seu s’havia construit l’edifici de l’Instituto Nacional de Industria.

L’edifici es va utilitzar per a tasques organitzatives dels Jocs Olímpics, i va ser enderrocat el 1993 per recrear l’entorn original del Pavelló Alemany.

Altres equipaments de Montjuic construits per l’Exposició de 1929 van ser el Teatre Grec, el Poble Espanyol i dues instal·lacions que es recuperarien anys més tard pels Jocs Olímpics de 1992: l’Estadi i les Piscines de Montjuïc. Les Picornell són de 1970, i el Sant Jordi es va fer pels Jocs.

Per l’Exposició també es va inaugurar el Funicular de Montjuic.

En aquell moment tenia un segon tram que arribava fins al Castell de Montjuic, del segle XVII. Aquest tram ara es pot fer caminant o en telefèric (caríssim).

No confondre amb el telefèric del port, que aquest sí que es va fer el 1929 per arribar a Miramar. Allà es va construir l’edifici que després serien els estudis de TVE i que ara és un hotel de luxe.

Hi havia un altre funicular, molt curt, que permetia pujar al Palau Nacional.

Del que ara només es conserva l’arc.

Però com sempre, l’Exposició es va fer servir per incorporar altres millores a la ciutat. Una d’elles va ser l’inici de la construcció del metro, operat en aquell moment per dues empreses diferents. Per una banda el Gran Metro, que tenia forma de Y amb dues línies que compartien un tram comú. El 1924 es va inaugurar l’anomenada línia I, que correspon a l’actual L3, entre Lesseps i Liceu. Dos anys més tard, el 1926, s’inaugurava la línia II, actual L4, que aprofitava el tram Lesseps-Aragó (ara Passeig de Gràcia) i des d’allà anava fins a Jaume I (fins a Correus a partir de 1934, que ja no existeix). Per tant el Gran Metro baixava de Lesseps fins a Liceu o Correus.

I per altra banda hi havia el Metro Transversal, inaugurat el 1926 i que correspon a l’actual L1, que en aquell moment tenia nou parades entre Bordeta (ja no existeix) i Catalunya. El 1932 arribaria a Arc de Triomf i el 1933 fins a Marina.

També es va soterrar el tren de Sarrià, es va generalitzar l’enllumenat elèctric, es va edificar la Plaça Catalunya i es va millorar l’asfaltat de molts carrers, es van remodelar l’Ajuntament i la Generalitat, i es va construir l’Estació de França o l’edifici de la Telefònica.

Tot plegat donava una sensació de modernitat i cert optimisme en el futur. Segur que no tot era tan fantàstic, començant perquè estàvem en plena dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Durant la celebració de l’Exposició va tenir lloc el crac del 29, i les condicions laborals dels treballadors que van participar a les obres, molts d’ells vinguts d’altres llocs d’Espanya, tampoc serien les millors.

Sigui com sigui els anys 30 que arribaven van ser molt convulsos. Van començar amb la dictablanda de 1930, la il·lusió per la proclamació de la república el 1931, el Bienni Reformista d’Azaña i el Bienni Negre de Lerroux i la CEDA, la revolució d’Astúries de 1934 i els fets del 6 d’octubre que van acabar amb Companys a les presó, la victòria del Frente Popular a les eleccions de febrer de 1936, el cop d’estat del 18 de juliol, la revolució posterior (per dir alguna cosa) a les zones republicanes, els fets de maig de 1937, la derrota final de la república el 1939 després de tres anys de guerra civil amb mig milió de morts, i els 40 anys de dictadura que van venir després. Quasi res. El context internacional no era massa millor, amb l’arribada de Hitler al poder el 1933 i l’inici de la segona guerra mundial el 1939.

A Montjuic mateix hi ha alguns escenaris d’aquest desastre. Entre el 19 i el 26 de juliol de 1936 s’havia de celebrar l’Olimpiada Popular a l’Estadi Olímpic, en oposició als Jocs Olímpics de Berlín que es farien entre l’1 i el 16 d’agost a l’Alemanya nazi. Barcelona s’havia presentat candidata a organitzar-los, però el COI l’hi va donar a Berlín el 1931.

Evidentment es van suspendre pel cop d’estat del 18 de juliol. El President d’Honor de l’Olimpiada Popular era el President de la Generalitat Lluís Companys, com va recordar Maragall només començar el seu discurs inaugural dels Jocs Olímpics de 1992.

L’Estadi Olímpic porta el seu nom des de l’any 2001.

Companys va fugir a França en acabar la guerra, va ser detingut pels alemanys i va acabar sent afusellat al Castell de Montjuic el 15 d’octubre de 1940. Concretament el van matar al Fossar de Santa Eulàlia, on ara hi ha un camp de tir amb arc (no és cap broma macabra).

Una novetat de la guerra civil van ser els bombardejos contra la població civil de la reraguarda per part del bàndol franquista. Alguns perseguien objectius militars, però altres atacaven directament ojectius civils per atemorir la població.

Com que l’aviació espanyola era obsoleta, la majoria dels bombardejos els van fer els exèrcits alemany i italià, que van aprofitar per fer proves de cara a la segona guerra mundial. A Barcelona els bombardejos van començar a principis de 1937 i van durar fins a finals de 1938.

Se’n van fer uns 200, on es calcula que van morir unes 2500 persones. Aquests xifra relativament baixa es deu en part a la construcció de fins a 1500 refugis antiaeris per protegir la població durant els bombardejos; és el que s’anomenava «defensa passiva». En alguns casos es van aprofitar estructures existents com soterranis o les estacions de metro.

On molta gent va acabar (mal)vivint.

Recordo una dona del video de Sant Felip Neri dient que no baixaven a refugiar-se al metro perquè era brut i ple de polls. De fet deu ser com tot, la gent es devia acabar acostumant als bombardejos amb el pas dels temps.

Molts altres refugis es van excavar de nou. La construcció la duien a terme els propis veïns, que creaven comissions per gestionar el refugi.

La Generalitat i l’Ajuntament editaven recomanacions generals i col·laboraven puntualment, però la gestió del dia a dia la feien les comissions de cada refugi. I com tota activitat humana, això comportava la seva burocràcia. Per exemple només podia entrar qui tingués el carnet corresponent, que implicava el pagament d’una quota periòdica i realitzar treballs de manteniment del refugi.

 

També hi havia una normativa a seguir, com per exemple no discutir de política ni de religió, i guardar el màxim respecte a les bones formes i la moral.

 

Un d’aquests refugis era el Refugi 307, dalt de tot del Poblesec i excavat sota Montjuic. Tenia més de 200 metres de túnels i hi cabien fins a 2000 persones.

És dels pocs refugis que encara es pot visitar avui en dia, com un altre de la Plaça del Diamant. Obren només els diumenges, cal trucar per reservar i s’ha de pagar per la visita guiada, però val molt la pena. Nosaltres hi hem anat avui.

Només 8 anys entre el Pavelló Alemany de 1929 i els refugis antiaeris de 1937. Quins 8 anys.

I de tot plegat, per molt que costi de creure, només en fa 80.

Tags:

• històries