històries de la meva infància (I): la vida a la frontera

Bona part de la meva infància va transcórrer als voltants de la Ronda de Sant Pere, el carrer on vaig néixer. Quan dic que hi vaig néixer ho dic literalment, concretament al passadís del pis que teníem llogat al número 28-30. Un edifici de 1970 amb la senyora Conxita a la porteria. L’àtic tercera, si no m’equivoco. Ho tinc associat a un senyor que venia loteria del «cegus» a la vorera del davant i que tot el dia cridava «para hoooy, lottteriaaa para hoooy»

La Ronda de Sant Pere, igual que la de la Universitat i les de Sant Antoni i Sant Pau, es van construir seguint el recorregut de la muralla quan aquesta es va enderrocar a mitjans del segle XIX, i per tant actuen com a frontera entre la ciutat vella i el nou eixample. Comença a l’Arc de Triomf, construït per l’Exposició Universal de 1888 a la Ciutadella, i arriba fins a la Plaça Catalunya passant per la Plaça Urquinaona.

Tota la vida la fèiem en aquesta frontera. Casa dels avis, la casa de juguets (així li dèiem) de sota seu i el quiosc de gelats de davant, Deportes Martín, la granja, la farmàcia de la cantonada (mai a la Germana!), el quiosc dels cromos, la magistratura (allà on els deien que eren comunistes, però seriosos i ben vestits), el Corte Inglés… tot era allà. Cap a dalt no passàvem del Carrer Casp, on hi havia el despatx dels meus pares, la carnisseria i la peixateria de Girona (i el bar on la meva mare em deixava esmorzant un biquini mentre ella comprava), els xupa-xups dels colmados de Claris i Llúria, la llibreria Laie on anava amb el meu pare, el pàrquing, els babilonis de Can Roig, etc. La majoria d’aquestes botigues ja fa temps que van plegar.

De fet no crec que hagués anat mai massa més amunt de la Gran Via fins que el 1985 van comprar el pis de Girona 65, on devíem anar a viure l’any següent. Un edifici de 1880 (segons catastre), típic del primer Eixample. Els anteriors propietaris eren metges homeopates i l’havien comprat el 1983, però el van vendres dos anys després perquè es van separar. El veí del primer em va explicar fa poc que abans havia estat molts anys abandonat i com mig en ruines, hauré d’investigar més quan hi anem a viure.

Cap a ciutat vella hi anàvem sobretot amb la Teresa i l’Eulàlia per comprar a Sant Caterina o a la baixa de Sant Pere, que és com li hem dit sempre a Sant Pere més Baix (recordo comprant allà els regals per tota la família un 5 de gener). O a fer recados amb l’Eulàlia a la Banca Jové o a Correus. I algun cap de setmana passejàvem per La Rambla (sí sí, hi va haver un temps en que els barcelonins passejàvem per La Rambla) fins a Colón o el Museu de la Cera.

el barri de sant pere

La Ronda de Sant Pere rep el seu nom del barri de la ciutat vella amb el que fa frontera. El Sant Pere actual ocupa des de la Via Laietana fins a Lluís Companys, i des de la Ronda fins a Santa Caterina.

El barri va néixer el segle X com una vilanova a les afores de la muralla romana, i com la resta de vilanoves (dels Arcs, del Mar, etc.) va quedar inclosa a la muralla medieval que va configurar la ciutat vella actual.

La vilanova de Sant Pere, com tantes altres, va sorgir al voltant d’un monestir, en aquest cas el de Sant Pere de les Puel·les. Es té documentació de l’existència del monestir des de l’any 945, sent la primera comunitat monàstica femenina de Barcelona. Amb el pas del temps es va anar ampliant fins arribar a ser una de les comunitats més importants de la ciutat, i també una de les més riques. Després de diverses exclaustracions durant el segle XIX (entre altres causes per la desamortització), el monestir va ser enderrocat finalment el 1873, en una demostració més de fins a quin punt és recent la cultura de conservar tot el que és antic. La comunitat de monges es va traslladar al carrer Anglí, on encara hi són.

De l’antic monestir només se’n conserva l’església, ara parròquia, a l’actual plaça de Sant Pere.

De tota manera el que veiem ara és una reconstrucció imaginativa (per dir alguna cosa) que es va fer el 1911, després que l’església fos cremada totalment durant la setmana tràgica de 1909. L’aspecte anterior era aquest. Quina mania ja no a conservar sinó a reinventar!

Durant la guerra es va tornar a cremar, i es va restaurar novament el 1945. Només es van salvar de la bullanga de 1835, que en canvi si que va afectar a la seva veïna Santa Caterina.

Però de l’antic monestir no només queda l’església reformada. De manera una mica estranya, a Terrassa es conserven 10 arcs de l’antic claustre, allà al mig del Carrer Sant Ignasi. Bé, de fet només 4 arcs són originals, la resta són reproduccions. Primer estaven en un parc, però ara han quedat davant d’un edifici de pisos. Quines coses. Altres parts del monestir estan al MNAC o en col·leccions privades.

El barri de Sant Pere es vertebra a partir dels 3 carrers homònims: Sant Pere Més Alt, Mitjà i Més Baix (o la baixa de Sant Pere), que creuen tot el barri en horitzontal. Dos dels carrers més transitats de fet són nous: Princesa és de mitjans del XIX i la Via Laietana de principis del XX.

El barri, que al principi era agrícola i remader (no com la vilanova del Mar, per exemple, que era comercial), durant l’edat mitjana es va anar especialitzant en gremis relacionats amb el tèxtil. Al voltant de Santa Caterina, per exemple, hi ha els carrers Carders, Assaonadors, Blanqueria, Cotoners, la Plaça de la Llana, etc. Durant la revolució indústrial, la majoria de la producció tèxtil va marxar a altres barris amb més espai (el Raval, l’Eixample, Sant Martí, etc.), però alguna es va quedar a Sant Pere. Per exemple el passatge Sert, que connecta Trafalgar amb Sant Pere més Alt.

Va ser una fàbrica tèxtil (la Sert) entre 1867 i fins com a mínim els anys 20. Va arribar a tenir prop de 3000 treballadors, poca broma.

Ara és un carrer ric i tranquil, ple de botiguetes i lofts de casa bona. Nosaltres hi passem sovint quan anem cap a l’Eixample.

La Lola fa el teatre de Nadal al CCD Francesca Bonnemaison, a Sant Pere Més Baix, en un edifici del segle XVI-XVII restaurat el 1857.

També a Sant Pere més Baix, Ia Teresa i l’Eulàlia anaven a missa a l’Ajuda (em fa una mica de vergonya confessar que jo sempre havia cregut que era La Juda), que ara he vist que són caputxins. És una església molt petita del segle XVI. Recordo que de petit em cridava l’atenció que la meva àvia anés a la missa del gall, suposo que trobava emocionant això que sortissin de nit.

Però potser l’edifici més emblemàtic del barri és el Palau de la Música, a Sant Pere més Alt. És de Domènech i Montaner i es va construir entre 1905 i 1908, just abans de l’obertura de la Via Laietana. Pobre Fèlix, quins antecedents tindrà amb això del Millet 😉

la plaça urquinaona

També em fa vergonya parlar d’Urquinaona perquè l’Eulàlia ha viscut tota la vida allà i segur que en sap moltes més coses que les que jo pugui explicar, però farem el que podrem 😉

Com diu el Xavier, Urquinaona és una casa amb nom de plaça. També li hem dit casa els avis, casa l’àvia o casa de la Teresa i l’Eulàlia, però sobretot és simplement Urquinaona. Es tracta del principal primera del número 1. Mateixa orientació que la feina: cantonada a sud directe.

Ara només hi viuen la Teresa i l’Eulàlia, però havia sigut la casa dels seus pares (els meus avis) amb els seus 11 fills (entre ells el meu pare).

De petit era la meva segona casa: hi dinàvem sovint i hi anava a dormir almenys un cop per setmana (com l’Anna abans o l’Albert després). Recordo el porter, el señor Gregorio (pujas o bajas), i després l’Angelita. I la casa de juguets dels baixos, que m’encantava. Abans de la guerra era una filatèlia, i quan va morir el pare, la filla va muntar la jugueteria. Ara hi ha un Nòstrum.

A partir de certa edat inclús hi treballava (aquells informes de classes…), i més endavant la Mireia també. També hi fèiem totes les celebracions familiars: aniversaris, nadals, reis… Per Nadal, quan encara hi érem tots, podíem arribar a ser més de 30. Ara, seguint la tradició, la Lola s’hi queda a dormir de tant en tant, i encara hi fem alguna celebració. Per exemple els 5 anys de la Lola, on encara va poder venir la meva mare tot i que va morir només 11 dies després.

A l’Eulàlia li sona que l’edifici es va construir cap al 1870, però no ho he pogut trobar exactament. El catastre en aquest no ajuda perquè diu que és de 1900, cosa que és impossible. M’he estat llegint les primeres notes registrals de la finca, i allà apareixen diferents noms. Uns pobres Pedro Domenech i Catalina Roura apareixen a tot arreu com que van hipotecar l’edifici per acabar de pagar el terreny, però sense dates. Després sembla que va ser propietat de dues germanes (Ramona i Joaquina), que el 1884 li van vendre la finca a José Nieto i Juana Llamas. Aquesta és la primera data que he trobat per escrit, així que efectivament el més probable és que l’edifici sigui de la dècada de 1870. Aquests José i Juana eren els pares de Concepción Nieto Llamas, més coneguda com a doña Concha, futura sogra d’una de les germanes del meu avi. Complicat eh?

A l»Eulàlia li havien explicat que la casa va ser el regal de nosses del seus pares a doña Conxa, que va venir de Galícia per expandir el negoci tèxtil familiar de Riva i Garcia. Primer el van tenir a Sant Pere més Alt (allò que dèiem del tèxtil), a l’edifici on es volia fer l’Hotel del Palau (ai el Fèlix), i més endavant al Carrer Bruc. Sembla que hi havia un article del Permanyer on explicava la història, però no l’hem trobat. Durant la guerra l’empresa es va col·lectivitzar, com tantes altres, però sembla que els treballadors van demanar que es quedés algun directiu perquè sinó els clients anglesos amenaçaven de marxar. Sembla que es va quedar un cunyat del meu avi, el tio Jacobo, i que quan el detenien havia de trucar a algú del sindicat perquè el deixessin anar. Quins temps.

Els meus avis hi van anar a viure just després de la guerra, primer en altres pisos i des de 1948 ja al principal primera. Quan era petit, a l’entresòl i al primer hi vivien dues germanes del meu avi: la tia Conxita a baix i la tia Josefa (la nora de doña Concha) a dalt.

En aquesta foto de 1914 es veu l’edifici, però sense la porta d’entrada (?) ni els pisos superiors que es van afegir als anys 40 (un clàssic de l’Eixample). Tot molt tancat, no? Sempre m’ha semblat curiosa la tribuna…

Si us hi fixeu, a la foto es veu mitja vorera pavimentada (la més propera a la casa) i l’altra meitat encara de terra. Lluís Permanyer explica que això va ser molt freqüent en aquella època, ja que els propietaris eren els encarregats de pavimentar la primera meitat i l’Ajuntament la segona. Segons diu, allò de Can Fanga vé del fang que es formava a les voreres no pavimentades.

Aquí teniu la foto en format panoràmic, gràcies al llibre El quadrat d’or que em va deixar l’Eulàlia. Molt xulo! La quarta casa que es veu a la mateixa banda de la plaça, la que té 4 tribunes, és la casa Guillem Rodó de 1869.

La plaça es va crear després de la demolició dels baluards de Sant Pere i de Jonqueres. El Pla Cerdà no preveia cap plaça allà, i la seva configuració és fruit més de la improvització que d’altra cosa. Una mala sutura de la frontera, que en realitat mai s’ha acabat de resoldre i la plaça sempre ha tingut un cert aire desangelat. Massa carrers, cotxes i semàfors, i massa pocs llocs acollidors per passejar o jugar amb els nens.

De fet primer no tenia ni tan sols nom, tot i que se l’anomenava Plaça Nova de Jonqueres. El 1883 se la va batejar en honor a José María de Urquinaona Bidot, bisbe de Barcelona des de 1878 fins a 1883. Durant la guerra civil se li va canviar el nom a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog català impulsor del moviment escola moderna. Poca broma amb els seus principis fundacionals escrits el 1906: «L’educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d’ella tota noció mística o sobrenatural» o «És necessari, sobretot en l’ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc». Va morir afusellat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, acusat d’haver fomentat precisament la Setmana Tràgica (la de la crema del convent de Sant Pere i tant altres). Si no m’haguessin posat Francesc per Francesc Layret, ho haguessin pogut fer també per ell.

Per poder edificar la plaça, el 1869 es va enderrocar el convent de Santa Maria de Jonqueres (del segle XIII, però exclaustrat des del 1810), que ocupava tot el solar que ara quedaria tancat per la banda de baix de la Plaça (abans arribava fins la muralla), la Via Laietana i el Carrer Jonqueres.

La Plaça de Jonqueres del mapa seria on ara hi ha la que va ser la primera seu de La Caixa (la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros). A vegades hi anàvem amb l’Eulàlia, però recordo més la Banca Jové, que era una mica més amunt (fa poc hi vam passar i estava en obres però idèntica, és una oficina antiga i molt xula).

Aquí teniu un foto del convent de 1868, l’any abans que s’enderroqués. Semblaria que està feta des d’un punt similar a l’anterior, amb el Carrer Jonqueres a la dreta, però vés a saber. La palmera va resistir uns anys més en solitari, i Verdaguer li va dedicar un poema a la pobra.

He dit que el convent es va enderrocar el 1869 però en realitat es va transportar cap al Carrer Aragó, on després d’una reconstrucció més o menys imaginativa, ara és l’Església de la Concepció. Es va moure entre 1869 i 1871, i el 1879 se li va afegir el campanar de l’església de Sant Miquel (n’havíem parlat aquí). El claustre es va instal·lar el 1888.

Aprofitant la retirada del convent, el 1874 es va obrir el carrer Bilbao que es veu en el mapa anterior, i que correspon al primer tram de l’actual Via Laietana (Gran Via A del Pla Cerdà). Abans hi havia una riera (el Torrent de Jonqueres) i es va aprofitar per urbanitzar-la i niciar així l’obertura de la Via Laietana que es reprendria a començaments de segle. Segons explica l’Eulàlia, les germanes del seu pare tenien l’escola de les Teresianes precisament al Carrer Bilbao, i recordaven el dia que les van traslladar en diligència cap a la nova ubicació a la Diagonal. No m’acaba de quadrar que les haguessin de moure perquè el carrer desaparegués en crear la Via Laietana, ja que pel que entenc a aquest tram només se li va canviar el nom en obrir tota la resta.

Molts edificis que hi ha ara a la plaça encara són d’aquella primera època de l’Eixample, però altres han canviat i no precisament per millorar. En aquesta foto del mateix 1914 es veu la casa a la dreta de tot. A l’edifici de davant seu, a l’altra banda de Pau Claris, hi havia hagut una escola dels Maristas al primer pis, i després l’empresa Netol.

De 1924 a 1958 hi va haver les assegurances Hispania (després Zurich), que hi van instal·lar un rellotge que sembla que va ser relativament famós.

Poc després es va enderrocar per construir-hi el fantàstic edifici que hi ha ara…

Un altre edifici desaparegut és la casa del Marqués de Sentmenat, de 1882, que es pot veure en aquesta foto de 1890 (foto del bloc Barcelofilia). Per situar-nos, el que queda a la seva dreta és la Ronda de Sant Pere en direcció a l’Arc de Triomf, i a la seva esquerra hi hauria Ausias March.

Si us hi fixeu, darrera seu es veu un descampat, que és per on passava la Riera d’en Malla, una de les múltiples rieres que baixava de Vallcarca. El seu curs natural baixava pel que ara és la Rambla Catalunya i arribava a les portes de la muralla. Amb l’edificació de l’Eixample es va fer necessari canalitzar-la i desviar-la per evitar inundacions en cas de pluja, cosa que es va fer pel carrer Casp per enviar-la cap al Fort Pienc i el Bogatell. Hi ha imatges molt curioses de l’època, com aquesta foto de 1892 i dibuix de 1895, tots dos davant dels Jesuïtes de Casp (de nou de Barcelofilia, una meravella de bloc).

En aquesta imatge de 1905 de la mateixa casa del Marqués de Sentmenat ja no hi havia descampat, suposo que la riera ja s’havia cobert. L’edifici que es veu a la seva esquerra, que correspon a la cantonada de Llúria amb Ausias March, encara existeix. Entre 1891 i 1899 hi va viure Joan Maragall, avi del President.

L’edifici del Marqués de Sentmenat es va enderrocar el 1974 per construir-hi les oficines que encara hi ha avui en dia. Aquí és on hi havia Deportes Martín.

Aquest edifici va més en conjunt amb la torre Urquinaona que té davant, també dels anys 70, que no pas amb tota la resta d’edificis de la plaça que encara resisteixen.

Però a la plaça hi ha un altre gratacels amb més història. De fet es considera el primer gratacels de Barcelona, a la cantonada de Jonqueras amb Trafalgar. És la casa Fábregas (res a veure amb la Mireia, que nosaltres sapiguem), que es va començar a construir el 1936, es va parar durant la guerra i es va acabar el 1944. És on hi ha les làmpares Abelux. Com a curiositat, entre 1985 i 1987 també hi va haver un cine X, l’Atlanta, on ara hi ha les oficines de renovació del DNI.

Jo aquest no el recordo, però sí que tinc molt present el Maryland, a l’altra banda de la plaça. El cine es va inaugurar el 1934 com a Maryland, però durant els anys 40 es va dir Cine Plaza, que els devia sonar més hispànic.

Després va recuperar el nom i a finals dels 60 va passar a ser de arte y ensayo. Entre el 1984 i el 1999 va ser sala X, que és el que jo recordo, i tot i que no tenia nom tothom li seguia dient Maryland (evidentment pronunciat marilán). Ara hi ha un pub irlandès ple de fumadors. Si a algú li interessa el tema de les sales X de Barcelona, aquí teniu més informació.

Tot això pel que fa a la superficie de la plaça, però sota seu també hi ha coses interessants. En primer lloc el metro de l’actual L4, que es va inaugurar el 1926 com a part del nou ramal del Gran Metro que baixava des de Passeig de Gràcia fins a Correus. M’agrada aquesta foto de les obres, no només pels andamis sinó pels canvis respecte la panoràmica de 1914: ara apreixen més cotxes on 12 anys abans encara hi havia carruatges de cavalls, s’ha pavimentat el carrer i la vorera completa, etc. No ho sé, sembla tot més actual. Els feliços anys 20 de nou.

Aquesta era la glorieta d’entrada, foto de 1926.

Als anys 60 ja tenia un altre aspecte, però la foto és xula (és del 62). La glorieta es va acabar desmuntant el 1972, i ara hi ha un quiosc.

L’edifici que es veu al fons és on ara hi ha el Pans and Company, que recordo que quan era petit es va desmuntar i tornar a construir, mantenint la mateixa façana. No recordo si es va desmuntar també la façana i es va tornar a muntar pedra a pedra, o si només es va buidar per dins. L’Eulàlia potser ho recorda. Allà davant hi havia la bústia on sempre anàvem a tirar les cartes.

Per Urquinaona també passa l’actual L1, antic Metro Transversal, que el 1926 arribava a Catalunya i el 1932 es va prolongar fins a Arc de Triomf passant per Urquinaona. És de les poques entrades de metro que conserva elements modernistes, o potser la única des que es va canviar la de Liceu.

També recordo els urinaris públics que hi havia sota la plaça.

Es van inaugurar el 1920, emmarcats en un projecte de soterrament els urinaris per motius de salut pública. No només tenien banys sinó també dutxes de pagament i inclús serveis de perruqueria, escribas, telefonia, etc.

Durant la guerra van servir de refugi. El 1946 es van restaurar, durant els anys 60 es van suprimir les dutxes, i a partir d’allà va començar una llarga decadència (drogues, sexe i no sé si rock and roll) fins que es van tancar el 1997. El 2012 es van enderrocar i es va cobrir el soterrani.

Per algun motiu tinc associats aquests urinaris a una tarda que vam anar a veure El Pequeño Emperador amb la Teresa i l’Eulàlia al Cine Borràs de la mateixa plaça (no sé si és que vam utilitzar els banys o simplement els vaig veure, que estaven just davant). La pel·lícula durava gairebé 3h i jo devia tenir uns 10 anys (és de 1987), però la veritat és que en tinc bon record. Em vaig sentir gran, suposo. El cine s’havia inaugurat el 1931 com a Cine Urquinaona, des de 1943 es va dir Cine Borràs, i des de 1992 és el Teatre Borràs.

Per acabar, crec recordar que els meus pares m’explicaven que Urquinaona era un dels llocs on a primera hora s’agrupaven treballadors en busca de feina per un dia. Passaven camionetes i els anaven seleccionant per treballar a l’obra o on fos. De nou, a veure si l’Eulàlia en sap més coses. Tindràs feina fent comentaris 😉

la plaça catalunya

Abans de l’enderroc de les muralles, el solar on ara hi ha la Plaça Catalunya ja era un lloc de mercats a l’aire lliure i vida social, d’on sortien els camins cap a la resta de pobles del Pla de Barcelona. Com en el cas de la Plaça Urquinaona, el Pla Cerdà no preveia fer-hi cap plaça sinó terreny edificable, amb la idea de traslladar el nou centre a la Plaça de les Glòries. La cosa evidentment no va funcionar, i tant la inèrcia com les disputes entre propietaris i Ajuntament van fer que durant molts anys la plaça fos ocupada per cafès, teatres i parades de fira (El Circo Ecuestre, La Pajarera…).

La Plaça no es va començar a urbanitzar fins el 1902, i no va adquirir un aspecte similar a l’actual fins a l’Exposició de 1929. Però com que des del començament es va convertir en el centre social de la ciutat, hi ha moltíssimes fotos antigues on apareix. N’he triat només algunes curioses, per exemple de l’hotel Colón, que ara està a la Catedral però abans era a la cantonada de la plaça amb el Passeig de Gràcia. El primer edifici era de 1902.

I el 1918 es va substituir per un altre, que va ser la seu del PSUC durant la guerra.

L’edifici es va enderrocar el 1942, i en el mateix solar s’hi va construir el Banco Español de Crédito, més conegut com a Banesto. Ara és propietat del senyor de Zara i és on hi ha l’Apple Store, si Lenin aixequés el cap 😉

Un altre edifici important durant la guerra va ser el de la Telefónica, que va ser ocupat per la CNT-FAI després del cop d’estat. La cosa va acabar com el rosari de l’aurora amb els fets de maig del 37.

L’edifici encara existeix (ara hi ha Movistar), tot i que amb una cúpula diferent i ampliat cap a Fontanella.

Així vam acabar, amb l’entrada del general Yagüe i l’exèrcit nacional el gener de 1939. Quina foto més trista, darrera es veu l’Hotel Colón.

De petit anàvem relativament sovint a la Plaça Catalunya, sobretot amb l’Eulàlia. Recordo comprar al supermercat del Corte Inglés, quan encara estava a la vuitena planta (crec). Els grans magatzems es van inaugurar el 1962 amb una única finca, però ja de 8 plantes, 2 soterranis i la seva façana gris.

Poc a poc es van anar ampliant: el 1966 es va obrir l’entrada a la Ronda de Sant Pere i el 1970 la central del Passeig de Gràcia. Aquest és l’aspecte que recordo de petit; no va ser fins els anys 90 que es va afegir Fontanella i es va canviar la façana per l’actual, a més d’afegir les Galerias Preciados (o Can Jorba) del Portal de l’Àngel..

Durant uns anys van fer decoracions nadalenques espectaculars, recordo sobretot aquest Gulliver de 1986. Tinc la sensació d’haver-hi anat amb l’Eulàlia i de tenir una multitud al voltant, però sent petit vés a saber, igual érem 4 😉

No sé si recordeu que abans, davant del que ara és l’entrada de Fontanella, hi havia un pas subterrani que permetia creuar cap al Banc d’Espanya. Recordo passar-hi de tant en tant, un lloc no especialment net.

Però el que més m’agradava de la Plaça Catalunya no era ni el Corte Inglés ni donar menjar els coloms (que a vegades ho fèiem), sinó anar amb l’Eulàlia a veure  els peixos que hi havia al costat de La Caixa del carrer Rivadeneyra (sempre m’ha agradat aquest nom). Ara ja no hi són, però la plaça de darrera segueix sent un lloc molt tranquil al costat de Santa Anna, del segle XII (restaurada després de ser incendiada durant la guerra, una constant de Barcelona). Ha sigut tradicionalment l’església de la família, almenys pels funerals (a missa anaven a l’Ajuda).

L’ou com balla és un bon moment per visitar-la. Al Carrer Santa Anna compràvem els peixos (de peixera, no de paella) amb els meus pares.

A la cantonada de Plaça Catalunya amb Rivadeneyra s’hi va construir la casa l’indià Agustín Goytisolo quan va tornar de Cuba, tot i que ell era de Lekeitio.

Com haureu endevinat era avantpassat del poeta José Agustín, concretament el seu besavi. Sempre sembla tenir un poema per cada moment:

A ti te ocurre algo
yo entiendo de esas cosas
pues siempre estás hablando
de gente ya olvidada
de calles lejanísimas
de huelgas de tranvías
…

A la resta de versos no hi arribaré 😉

L’edifici ja no existeix, després hi va haver el Banco Vizcaya i és on ara hi ha el Hard Rock Cafe. Justament davant seu hi havia una sortida de metro que vaig utilitzar cada dia durant molts anys, però d’això ja en parlarem en un altre post. La sortida la van tancar el 1992, però recordo que ens divertíem fent parar l’escala mecànica posant un duro en vertical en un dels esglaons. Quines coses.

En realitat Rivadeneyra tenia la sortida del Banco Vizcaya però també una altra davant del Banco Central (ara és del Corte Inglés). El maig de 1981 s’hi va produir un atracament molt famós amb més de 300 hostatges i que va durar un dia i mig. Bé, dic atracament però mai va quedar clar si era això o un intent de robatori de documents comprometedors del 23F. Tot i que només tenia 4 anys em sembla recordar-ho, i ho tinc associat als GEO. Però vés a saber, segurament en devíem parlar quan ja era més gran i m’ha quedat gravat aquest record. El mateix em passa amb el cop d’estat, que tinc la sensació de sentir-ho per la ràdio a la tribuna d’Urquinaona, però és difícil que realment ho recordi.

Està clar que hi ha un patró de substitució de grans bancs per grans marques comercials (el diner canvia de mà…). De Banesto a Apple Store, de Banco Central a Corte Inglés, de Banco Bilbao (després BBVA, l’edifici del rellotge que fa voltes) a Zara, de Banco Vizcaya a Hard Rock o de Caja Madrid a Desigual. Només resisteix el Banc d’Espanya, però tiempo al tiempo. Així ja podem passar de Passeig de Gràcia a Portal de l’Àngel sense parar de consumir, tot i que el centre de la plaça segueix bastant desangelat (una barreja de turistes, coloms i gent que dorm i fa vida per allà).

A tot això li hem d’afegir el Triangle amb l’FNAC o Urban Outfitters. Es va inaugurar el 1998, enduent-se per davant per exemple el Cine Vergara. Sembla que el cine s’havia d’inaugurar l’estiu de 1936, però en esclatar la guerra el va ocupar la CNT. Durant aquell temps es va anomenar Cine Ascaso, en honor a l’anarquista Francisco Ascaso, un aragonès que va morir el 20 de juliol de 1936 durant l’assalt de la CNT al quartel de Drassanes. El cine va reobrir el 5 de febrer de 1939 ja com a Vergara, pocs dies després de l’entrada de l’exèrcit nacional a Barcelona. Jo no el recordo, però per les fotos era molt xulo

En canvi sí que havia anat al videoclub Vergara. Recordo la primera vegada, que em devia impressionar. Acabàvem de comprar el nostre primer VHS (crec que amb la meva mare i el Poly en un Makro de la Zona Franca), i vam anar amb els meus pares a llogar Psicosis i algun altre clàssic. Em sembla recordar que durant el camí a casa em van fer spoiler 😉 El videoclub va tancar a finals dels 90, i ara hi ha un hotel.

Sota del que ara és el Triangle hi havia hagut l’Avenida de la Luz, una galeria comercial subterrània per sota del carrer Pelai. Es va inaugurar l’any 1940, i era un passadís de 175 metres amb botigues, cinema, salons recreatius, etc. La idea era encara més ambiciosa, perquè es volia crear una Ciudad de la Luz que arribés fins a Plaça Urquinaona, però no es va arriba a fer. La veritat és que jo no recordo haver-hi anat mai.

Poc a poc va anar perdent glamour, i a partir dels anys 70 va començar la seva decadència, una mica com els urinaris d’Urquinaona. Cada cop hi havia menys botigues, el cinema es va convertir en sala X i en general va ser un lloc de mala vida fins que es va tancar el 1990. Les parelles de columnes (on s’exposaven mostres del que es venia a les botigues) encara es conserven al soterrani del Triangle, a la botiga de perfums Sephora.

I fins aquí el post, que m’ha quedat llarguet. Us deixo amb la cancó que el Loquillo li va dedicar a l’Avenida de la Luz!

Tags:

• històries