Carcassonne

Pues vam aconseguir marxar de Barcelona a les 16:30h i vam arribar a Carcassonne a les 20:30h, 4h. 3:30h si no haguéssim estat parats a la frontera durant mitja hora. Des de quan torna a haver-hi policies a les fronteres?

Els Tricolour Apartments, bé. La senyora Catherine no era tant simpàtica com la pintaven a Internet. Començaré per les coses bones, que tothom diu que s’ha de fer així. L’apartament està ben decorat, els llits son còmodes i estava tot bastant net. Per la zona, és fàcil aparcar i gratis.

PERÒ no hi ha taula ni cadires per seure mentre menges (en canvi hi ha cuina), i lo pitjor de tot, no hi ha wifi, quan a la web posava clarament que sí que n’hi havia. Publicitat enganyosa. Possiblement, si ho haguéssim sabut abans, no hauríem agafat aquests apartaments.

Per culpa (o no, la relació causa efecte aquí és dèbil) de no tenir ni taula ni cadires per seure, vaig agafar una lumbàlgia aguda la mateixa nit de l’arribada. La primera de la meva vida! M’hauré de fer una rx? 😛

I per sopar, la pasta fresca amb les salses handmade de la tenda Italiana Rivali, que ens va dir la RAF (per poc temps… tot i que sempre serà la RAF per nosaltres 😉

La cuina està bastant bé, l’únic problema és que no hi havia tovallons ni escorredora. Però bueno, això és un mal menor comparat amb no tenir wifi.

I les vistes al castell de Carcassonne des del balconet de l’apartament.

El dia següent, was castle day. Primer de tot, un clàssic, esmorzar pa amb Nutella i tè, com sempre que marxem de casa.

I després cap al Castell de Puilaurens a veure el castell i a buscar el Geocaché de Lavagnackers.

Dins el castell. 4 euros valia l’entrada, però bueno. Aquest representa que és el més famós de la zona juntament amb el castell de Montségur.

I ja de baixada.

I el castell de lluny.

I després el geocaché 🙂

Hem sigut els primers en trobar aquest geocaché! La llibreta estava en blanc! Lo únic que té aquest geocaché son les vistes, per això. Però bueno, sempre fa il·lusió trobar-ne un.

I uns quants km més, el següent castell, el castell de Peyrepertuse.

Aquí ja començava a venir la tormenta. Fred, vent i poc després, pluja.

Aquest castell, comparat amb l’anterior, era més gran i tenia més raconets, però en essència, vist un vist tots. Una característica pròpia si que tenia per això. Una que em va fer caure a mi 2 vegades i a la Laia 1: el camí tenia unes pedres que eren hiperrelliscoses, sobretot amb pluja. So, avoid it when it’s rainy. Per cert, mentre pujàvem per aquest castell, ens vam trobar a la Xènia de l’Àmbit.

El dia següent, divendres, ha começat plovent. Però com que ja ho saviem, no ens hem deprimit ni res. Ja haviem decidit prèviament que encara que plogués fariem vida més o menys normal (tampoc cal passar-se) i hem decidit anar a per un altre geocaché, el de Lac de la Prade a uns 36 km de Carcassone, però seguint les instruccions del GPS probablement a 1 hora i mitja de distància. És una característica dels nostres GPS que eviten totes les carreteres principals. I no hem trobat la raó…

Abans però hem intentat posar gasolina. A la primera gasolinera, i després de fer un quart d’hora de cua no ho hem aconseguit. La meva tarja de dèbit em deia que no i les targetes VISA ni les llegia. No sabem per què. Així que hem marxat amb la cua mullada (plovia) entre cames, cap a una altra gasolinera on hi hagués alguna cosa més que una màquina que no et deia el motiu per no voler la teva targeta. A la següent gasolinera on hem comprat els sanvitxos per dinar, hi havia un caixer ben simpàtic, lent  i gordet.

I amb els dipòsits plens, hem trobat el geocaché 🙂 That was easy (per l’Albert que ha estat el que l’ha intuit)!

I unes fotos del llac.

Els lliris (o no) que segurament havien sortit de la humitat que últimament estem trobant pels puestos.

I la vista del llac.

Il pleut trop!

La primavera: brots i pluja.

Després uns teníem pipi i altres síndrome d’abstinència per un cafè, així que hem parat a Villeneuve-Minervois i hem parat en un bar, Chez Kéké. No hi aneu mai. 3 cafès amb llet i una canya, 9,40 euros! quan a la porta posava clarament que un cafè amb llet valia 1,20 euros. Per tant, 1,20*3=3,60 i per tant una canya valia 9,40-3,60=5,80 euros. Vaia, que ens han estafat. I com que sóc rencorosa, ho escric en el blog perquè sigui públic. Pròximament, a TripAdvisor.

I com que seguia plovent, hem decidit fer una activitat indoor, veure unes coves amb estalactitas i estalagmitas: la Gouffre Géant de Cabrespine.

La cova estava bé, però (per què sempre tinc un o varios peròs?)… varies coses per les que estar indignat:

1. El contingut del que explicava el senyor guia era insultant. Gens científic, simplement es limitava a explicar lo gran que era la cova i a fer propaganda del vi que hi havia en unes botes allà dins.

2. Al mig de les explicacions hi havia espectacles musicals. No poden vendre la cova pel què és?

3. El guia, que era el mateix que venia les entrades, ens ha enganyat. La Laia li ha preguntat específicament si la visita era en francès, i li ha dit que si. Que si volíem, hi havia unes maquinetes que parlaven en català i castellà. Però al final hem descobert que la següent visita guiada era en català i castellà. I per què ho ha fet això aquest tio? doncs perquè al final de tot demanava propina! i se suposa que si nosaltres anàvem amb la guia següent, ell es quedava sense propina. Indignant!

4. I per tant, el preu per entrar, donar la mierda que explicaven, era excessiu: 8,40 euros!

Algunes fotos més.

Ah! i casi ho oblidava! La massificació de les visites. Indignadíssima!

Per cert, escrivint això, estic acabant-me el tercer quinto de Heineken. No bec sola, també beuen el Francesc i l’Albert.

I finalment, a veure el llac de Cavayere. Gris i amb mosquits, però havíem de veure’l.

I jo escrivint el blog amb tot de papers, tot perquè no tenim wifi!

So maestro zeineken.

So… 🙂

I després unes partidetes com no al Carcassonne…

… mentre simultàniament la Laia feia el sopar…

Aquest era el nostre comptador de cerveses: empat a 5.

Ara sopant, i jugant al Carcassonne.

L’Albert portant avantatja.

I ara, amb las extensiones.

Els grocs eren els meus…

I diumenge, de pluja. Tocava Carcassonne en sí, que encara no l’havíem vist. Per ser que ha plogut tot el dia, encara hem fet alguna cosa de profit. Hem pujat a la Cité, i hem visitat el castell. Jo m’he fet fan dels audioguides, unes maquinetes que et van explicant coses. Seria fantàstic si el què t’expliquen coincidís exactament amb el què hi ha a la sala, però bueno.

Després hem anar a dinar a l’Ostal, un restaurant dins mateix de la Cité. Hi havia tot de menús penjats a fora, i no ens han semblat especialment cars. Hem entrat, ens hem assegut i a l’hora de donar-nos les cartes, ens diuen que no hi ha cap dels menús! Poden parar de prendre’ns el pèl aquesta gent? En fin, hem menjat normal. Això si, unes cassoulettes típiques de Carcassonne.

I com que seguia plovent…

… hem tornat a casa per estar ben secs i calentets 🙂 Ara mateix, tots dormen menys jo que escric el blog.