Intentaré recordar què vam fer fa 2 dies abans de marxar de NYC. Recordo que plovia, i molt. Vam sortir de casa amb la intenció de no mullar-nos massa i anar a veure el Chinatown de Queens que es veu que és bastant millor que el Chinatown estàndard. Primera decisió errònia; per què no agafar el metro al costat de casa (literalment a 5 metros de la porta), ja que plou, i en comptes d’això, anar caminant durant un quart d’hora per sota de la pluja i mullar-se ja de saque els peus i pantalons? Bona pregunta. Vam decidir mullar-nos. Vam agafar la línia 7, que és la que porta directe al Chinatown de Queens. Normalment triga 30 minuts en arribar a la última parada. Aquest cop en va durar 60. No sé quin desaprensiu va deixar un paquet desatès al metro, i ja se sap, para el metro, registra el paquet… va acabar sent una fiambrera amb menjar.
A l’arribar a Chinatoen ja era l’hora de dinar i vam acabar al Happy Holidays, on un menú com aquest no arribava a 5$. Bo, no es pot dir que fos. Barato, si.
Vam menjar tot el què vam poder (no de quantitat, és clar), i cap a la pluja un altre cop. Aquella mateixa nit a les 21h havíem d’agafar l’avió cap a London, i havíem d’estar a l’aeroport cap a les 19h. Eren passades les 16h i encara estavem per Queens. Però el dia encara es va torçar una mica més. La única línia de metro que ens portava a l’apartament on teníem les maletes, s’havia quedat sense electricitat i no funcionava ni hi havia cap mena de previsió que funciones en la propera hora. Haviem de buscar un plan alternatiu! i després de passejar pel barri (ben bonic per cert, que val la pena donar una volta), vam aconseguir trobar la via alternativa a casa: el tren. Que no tenia tarifa integrada!!! Argh! però no va passar res. El tren era gratis perquè el metro no funcionava. Ens va deixar impressionats això. Dues companyies privades, es comuniquen i a sobre la que ha de treballar no cobra…
Sense més entrebancs vam arribar o hem arribat, ja no sé perquè encara no he dormit, a London. I com no, a dinar a un japo. El tercer del Time Out Japos de London. Per l’aspecte de la porta, mai hi hauríem entrat, però un cop a dintre, bo i barato!
Com és habitual en aquest restaurants que els porta un matrimoni japonès, l’home cuina i la dona serveix.
Els nigiris d’atún, de salmó i de toro. Que la senyora ens ha vingut tota compungida a dir que el toro no era tan bo com hauria de ser, i que ens el cobraria el mateix que com si fos atún. Ojalà ens haguessin fet això el dia que el toro no valia res al Yamadori! A preu d’or que el van cobrar >:(
I els makis.
Els makis amb la Laia.
Finalment hem arribat a l’Aparthotel, rebentats.
I una altra pseudodesgràcia. Veieu alguna cosa diferent al Francesc, a part de la barba de 2 dies?
Ho heu endevinat? Si? Les ulleres! Si si, no noves!! I és que ha tingut un petit problemilla quan s’ha tret les ulleres, i minuts després quan no recordava on les havia deixat, s’hi ha assegut a sobre i les ha partit per la meitat. Jo he anat a coprar cola per plàstic cinta aïllant però cap de les dues coses ha servit per res. Se les ha trencat pel pont entre els 2 ulls i no hi havia manera! Així que hem anat a una òptica i després de vàries etapes semblants a una gimcana, hem aconseguit que ens facin unes ulleres en menys de 20 minuts.
Aquesta guia que s’està llegint el Francesc és la guia que ens iluminarà aquests dies per Londres: la guia de London seguint la ruta dels Pubs de Real Ale. Si Llegiu coses rares el blog, la culpa és de la guia. Com avui, què serà que escric tant? El Jet Lag…
Finalment, a l’hora de sopar ja han arribat el Leo, la Luza l’Ermen i l’Ada.
Després de sopar, volíem començar per un Pub, però tanquen a les 23h i hem arribat a les 23:05h 🙁 demà. De totes maneres hem anat a un pub on tenien cerveses normaletes. Han servit igual.
Per cert, que l’aparthotel, que es du Grand Plaza, està prou bé. Tenim un dúplex amb 3 habitacions i 2 banys. Només na cosa, per arribar a l’habitació, hem de fer un graaan passillo!
Hola! Ja he vist que l’últim dia a N.Y va ser una mica desastre: pluja abundant, metros que triguen el doble del previst, altres metros que es queden sense electricitat, menjar no massa bo … Bé què hi farem! S’ha de dir que el primer dia a Londres també ha tingut les seves desgràcies, per exemple el trencament de les ulleres del Francesc i -deixeu-me que ho comenti- el molt llarg camí fins a les habitacions. El passadís és veritablement molt i molt llarg, però a més estret i, per acabar-ho d’arreglar, l’ascensor, que sembla blindat en acer i lentíssim.Potser és que estic baixa de moral per tota la qüestió de l’operació de la Selva (per cert, avui ja està molt millor) però totes les històries dels metros, del passadís i de l’ascensor m’han semblat una mica claustrofòbiques. Petons.
ja,ja,ja,ja, ..