Islàndia té uns 130 volcans que de tant en tant es posen d’actualitat perquè entren en erupció. Potser el més famós va ser Eyjafjallajökull, que el 2010 va obligar a tancar l’espai aeri europeu. Quan vam venir el 2011 encara hi havia cendra.
Just abans de venir, la familia d’intercanvi ens va advertir que estaven tenint molt terratrèmols i que això volia dir que s’acostava una erupció volcànica. Així vaig descobrir (ignorància meva) que hi ha terratrèmols tectònics (per moviment de plaques) i terratrèmols volcànics (per erupicions properes). I efectivament, 3 dies abans de venir va entrar en erupció el volcà Fagradalsfjall, al costat de Reykjavik, com ja havia fet també durant uns mesos el 2021 i unes setmanes el 2022.
I clar, si tens un volcà actiu a 50km de casa no pots deixar d’anar-lo a veure. No? Com que eren 20km caminanant m’hi vaig apuntar jo sol en una excursió organitzada, ojo a la pinta.
En realitat el camí era totalment pla i amb temps i una canya el podríem haver fet tots.
I un cop allà et deixen arribar fins al costat del riu de lava, que és prou espectacular. Mireu com encara treu fum.
Tot això estava en format líquid i sota terra fa només uns dies. I pel que ens van explicar, sota les roques ja mig solidificades hi pot haver lava líquida. Si trepitges, adéu. I era força alt, compareu amb el treballador que passa.
Però havíem vingut a veure una erupció, no un riu de lava 😉 I amb l’ajuda d’uns prismàtics comprats l’últim dia a Barcelona (per Amazon), es podia veure bé tot i estar una mica lluny. Visca la tecnologia del passat! Video va, si us hi fixeu a l’esquerra baixen rius de lava, i a la dreta es veuen diverses erupcions.
Llàstima que feia molt sol, jo crec que amb menys llum es veuria millor. Però deu ni do, impressionava bastant i amb els primsàtics es veia amb molta definició com saltava la lava.
Ja de tornada, fotos de camps de lava antics. De fet mitja Islàndia és així, grans extensions de roques volcàniques cobertes per una mena de molsa.
I l’arribada al parking, que deu ni do la gent que hi havia i encara falten els autobusos. Però vaja, un cop allà no era massa massificat i estava tot molt organitzat. És sorprenent que pocs dies després d’una erupció ja tinguis un camí obert, amb tot senyalitzat i lavabos i tot.
La tornada en bus va ser una mica surrealista perquè ens vam deixar un pobre noi i no se’n van adonar fins que ja portàvem 20 minuts de camí. Tot i que ens havien contat i quadrava, resulta que una dona es va colar al nostre bus quan en realitat era d’una altra excursió, i encara intentava discutir que ella podia tornar en el bus que volgués. Mira que van preguntar si tots teníem el mateix veí de seient que a l’anada i tots vam contestar alegrament que sí. Ai la teoria del formatge dels errors!
