Avui ha estat un dia de trasllat, del Cabo de Gata a las Alpujarras. Intentaré estrujar una mica el dia a veure què en surt, i si mantinc la meva audiència dels 4 lectors contats del blog 🙂 Si hi ha algú més, manifesteu-vos, que em faria gràcia saber-ho!
El dia ha començat ben aviat: a les 8 i 25 minuts han començat a donar cops molt forts a la porta, i al no obrir han passat a donar cops a la finestra. Per sort, el meu ovari esquerre m’havia despertat 20 minuts abans, que sinó morim del susto: hi havia una dona tota esverada a la finestra repetint com una energúmena »Er coxe estorba! Er coxe estorba!». Ara escrit, no impacta tant, però la taquicàrdia no ens l’ha tret ningú. Ni tampoc el mal humor del JJ que és qui ha hagut d’anar a canviar el cotxe de puesto, i sense ningú a qui destorbar… no hi havia ningú al carrer!
Com que ens han tret del llit tan d’hora, hem decidit, amb una certa influència (en forma d’insistència) del PKT, passar el El Ejido amb 3 objectius: 1. fer un segon esmorzar, 2. fer una foto as hibernaderos i 3. veure el arco de oro dels Ejidenses neoricos. Hem aconseguit 2 de 3 objectius, però només parcialment. L’objectiu número 1, esmorzar, l’hem aconseguit, però ha estat el donut més dur que m’he menjat en ma vida! Del 2, fotos n’hem fet la hòstia (no exagero si dic 70), però que hagin quedat bé, cap. Com a excusa, puc posar que tampoc és que siguin especialment estètics, els hibernaderos i a més, necessiten ser fotografiats des de dalt, cosa que tampoc hem aconseguit. Per tant, l’objectiu 2, només ha estat parcialment assolit. I el 3, era un objectiu impossible d’assolir: aquest arco de oro no surt ni al google, per tant, no existeix! Ni amb l’ajuda de l’Albert l’hem trobat. Per tant, objectiu no assolit.
Hibernaderos des del cotxe.
I un altre. Son les millors fotos que tenim…
Del Ejido, a las Alpujarras ara toca. Ha estat curiós quan un cartell enorme ens ha indicat que el poble on anàvem, Órgiva, estava a 100 km, però la senyora Marta del TomTom (l’amiga de l’Antonio, no la Marta Marta), ens deia que estava a 45 km. I com que últimament qui tenia raó era el TomTom i no les nostres suposicions, li hem fet cas. Cagada! Si hi ha un cartell molt gros és per algo. La veritat és que els que noconduiem hem aguantat estoicament 30 km de corbes i més corbes. El paisatge valia la pena, si, però amb els 3 primers km ja n’hi havia prou.
Una parada pel camí anti-vomitera.
I finalment, las Alpujarras. Sense cap expectativa (ja n’hem après) hem entrar a dinar a un bar de carretera de corbes… i brutal! Bueno, bonito, barato, abundant i un cambrer ni massa intrusiu ni massa antipàtic. Es diu la Venta del Puente, i està just abans d’entrar al poble d’Órgiva, per si hi passeu. Impactant la carn a la brasa que no era un fake, tenien una foguera encesa amb foc de veritat! I a més, entrava al menú. També entrava al menú de 9 euros les copes, i suposem que el puro.
La taula. Aquí ja anàvem pel segon plat.
Foto del Dani de perfil, que sempre li faig de cara. Al restaurant.
El gos que no es menjava el xoriço taparterias del PKT.
M’havia deixat: el vino con gaseosa.
No fem àpat que així contat per sobre per un endocrino prestigioso (veure foto de sobre) no estigui per sota de 4.000 kcal. Quina agonia!
I el millor de tot: a las Alpujarras hi ha cobertura 3G de mòbil! M’han deixat impressionada. Ni a Donosti hi havia 3G.
I després, a la casa. Ni punt de comparació amb la de los Escullos. Amb piscina, pati privat, porxo, hortet, sofà, llits de veritat, hamaca, un cuarto de bany decent…
L’hamaca.
El porxo.
I els higos chumbos de la casa.
Pos eso, que paro d’escriure i vaig a disfrutar de la casa 🙂
La resta està veient Kill Bill amb anuncis!!!
Fins demà!
Mireia.
Aqui tens ul lector diari
bien!
😛