Data estelar 080501am823 – On per fi tenim un dia complet de sol, i visitem Williamsburg!
Doncs sí, ahir va fer sol tot el dia, bien! Al matí vam passejar per Times Square i la cinquena avinguda (Rockefeller Center, St.Patrick, etc.) fins a Central Park. Bastant agoviant i res destacable. En canvi Central Park és impressionant (impressionant que existeixi encara), un parc de 4km de llarg i 830m d’ample (unes 340 hectàrees en total) al centre de Manhattan, molt més gran que la Ciutadella (17 hectàrees) i que el Retiro (118). Això a Barcelona ja ho haurien requalificat i algú hi hauria construit apartaments de luxe. Per sort aquí no ho han fet, així que vam poder dinar allà (un hot-dog i una de les millors creppes de nutella i plàtan que hem menjat mai, feta en directe davant nostre) i jo inclús vaig fer una migdiadeta al sol. Ben agradable. Després vam passejar 10 minuts per l’UWS per agafar el metro cap a Brooklyn.
Brooklyn és un dels 5 barris de NYC (junt amb Manhattan, Bronx, Queens i Staten Island), i està de moda. El lloc típic és entre els ponts de Manhattan i Brooklyn (recordeu les pelis del W.Allen), amb els barris de DUMBO (dissenyadors, etc.) i Brooklyn Heighs (senyorial). Però nosaltres vam anar al barri més de moda del barri de moda i de tot NYC: Williamsburg. Per començar ens vam anar a donar un homenatge carnívor al Peter Luger, on teniem reserva per les 5:45 (bé, al final no teniem reserva però esperant 10 minuts vam poder entrar). I perquè al Peter Luger? Pues per aquest fragment del llibre d’Enric Gonzalez (molt recomanable, per cert!):
La [carne] que sirven en Peter Luger es adictiva, fantástica, mágica. Cuando la revista Time Out editó su primera guía de restaurantes, Peter Luger fue catalogado com el mejor steakhouse de la ciudad. Al año siguiente, lo mismo. Cinco guías después, Time Out dejó de conceder el premio anual en la categoría steakhouse y anunció que sólo la repondría cuando no ganara Peter Luger, o sea, en un futuro no previsible.
En Peter Luger rige una filosofía digamos que espartana. Tiene el suelo de tablones y aspecto de cantina ferroviaria. Los camareros son alemanes de origen o de corazón y de carácter hosco. No se aceptan tarjetas de crédito. Y la carta es una trampa: quien la abre recibe una mirada de conmiseración. En realidad, la casa sólo existe para servir porterhouse, la pieza que reúne solomillo y entrecôte, y no se puede comer en soledad: el tamaño exige compartir. Al mediodía se sirven hamburguesas, las mejores de la ciudad. Como acompañamiento, tomate, cebolla, patatas y espinacas. Eso es todo. Se oye por ahí que los camareros alemanes están en condiciones de arrojar sobre la mesa un plató con salmón si un cliente es carnófobo y por error se ha metido en el establecimiento; no estoy seguro, nunca se me ha ocurrido comprobarlo.
…
En Peter Luger nunca se pudo fumar, ni siquiera antes de la prohibición municipal, ni pedir la carne muy hecha. Encender un cigarrillo es falta leve; pedir la carne muy hecha, falta gravísima. El camarero observa con pena al cliente desaprensivo y llama al jefe Wolfgang Zwiener, cuarenta años sirviendo porterhouses en la casa, para que se encargue personalmente del asunto. Zwiener, alemán de Bremen, sabe ser severo. Pero quien paga decide: si quiere «carne seca», si quiere «causa dolor» al cocinero (estas frases forman parte de la línea argumental de Zweiner), allá él. Será servido en silencio y se le dejará marchar en paz.
Tot el que diu és cert excepte l’antipatia dels cambrers: el nostre era ben agradable, sens dubte molt més que nosaltres! I la carta ni ens la van portar 🙂 La carn ben bona, vam demanar una rare i una medium-rare (per mi millor la segona però per la resta la primera) i tant contents vam pagar els 70$ per cap i al carrer (amb taxes i propina incloses). Si teniu diners crec que val la pena fer la gràcia d’anar-hi. Ah, sobre les propines, aquí s’ha de deixar un 15-20% del total, sempre que el servei no estigui inclòs (el més fàcil és multiplicar les taxes per dos). Això en els restaurants, en els fast food i altres llocs tenen pot de propines perquè deixis mig dolar o una mica més. I sobre la simpatia de la gent, aquí tothom és ben simpàtic, començant ja el primer dia pel sr d’immigració que ens va tocar (come on, give me green) o l’indio que ens va ajudar a comprar les metrocards.
Però tornant a Williamsburg, el millor va venir al sortir de sopar. Primer vam agafar Bedford Av cap al sud, i vam aparèixer en un barri ple de jueus ultraortodoxos. Molts jueus ultraortodoxos. Impressionant l’estampa, no us ho podeu imaginar! Tots de negre, i els srs amb barret i dos rínxols penjant (ja sabem on van començar les rastes!) i les sres de dol rigurós. I els nens igual! És increïble que això existeixi a dues parades de metro del centre del món, i sembla que encara n’hi ha més a la zona de Borough Park. Vam riure un rato llarg, però a mi en realitat em fa certa por aquesta resistència radical a la integració. I no només això, és que crec que és impossible entendre-s’hi. Però és lo que hi ha, i com no crec que ningú accepti la meva proposta de tancar-los en un barri amb la resta d’integristes religiosos del món (podriem començar pels islamistes de Queens) i que passi el que el Déu de cadascú vulgui, ens haurem d’aguantar i seguir anant a fer-los fotos.
Després vam desfer els nostres passos i vam tirar Bedford amunt, on un cop creuat el carrer Division (nom molt adequat) comença un barri llatí ben animat. El Manel i jo voliem fer una michelada al Bonita (recomanació Robbins) però a ningú més li venia de gust i a més estaven sopant, així que vam seguir per Bedford fins arribar a la zona de moda per antonomàssia: tot de moderns estudiadament despentinats i desafeitats (ho deia la Lonely i és totalment cert), botigues a la última (en una de quesos del mundo en venien un de la Garrotxa!), tenderets de llibres de segona mà a l’aire lliure, pintades a les parets demanant un sistema públic de salut, etc. Uns progres, vaia. I ben guapos i guapes que són tots i totes (per fi!). Però el barri és xulo, i vam estar a una cafeteria de Bedford al voltant del carrer 5 que era molt agradable: els cambrers amb barret i ulleres de colors i en el pote de les propines posava «Your tips are our healthcare», però el lloc era molt xulo i tranquil. I tot de solitaris desafeitats llegint o estudiants. Bé. I un contrast amb el que haviem vist abans, tot i que aquests també semblaven anar bastant d’uniforme. Sort que ahir portava la meva camisa elegante pero informal.
Cap a les 9 ja vam tornar en metro i tot i que estàvem cansats vam decidir pujar a l’Empire State perquè avui i demà anunciaven mostly cloudy (tot i que de moment despunta una mica de solet, a la tarda sembla que pot ploure). Vam ventilar la cua en 25 minuts (un rècord veient el dispositiu que tenen preparat) i la veritat és que a mi em va agradar molt més del que esperava. A dalt hi ha com un silenci estrany malgrat tot la gent, i la ciutat a baix sembla una maqueta gegant. Molt recomanable.
I poca cosa més, que la Mireia em dóna presses per penjar les fotos 🙂
PD: Per cert, la Valerie Mapp és una dissenyadora seudo-famosa, mireu aquí!