Data estelar 080503am842 – Un dia de puta mare.
Ahir al matí va venir la Glòria, que es caracteritza per ser dissenyadora, per haver arribat fa 3 dies a passar 2 mesos a NYC, i per ser una lectora assidua del nostre blog 🙂 Després del cafè, divisió: ells 4 de compres (aquí en teniu els detalls) i nosaltres 2 a la nostre. Teniem un plan A que era anar a Brooklyn, i un plan B per si plovia que era Lincoln Center/UWS/Museu d’Història Natural. I com que no plovia ni va ploure en tot el dia, pues cap a Brooklyn, però passant abans a veure les novetats en llibretes de la temporada primavera-estiu 2008 en un Staples. Novetats poques, però varietat molta.
Vam baixar a la parada de Clark St. i vam fer una volteta pel barri de Brooklyn Heighs, pijo perquè sí però és la imatge típica que un (o jo) tenia de Brooklyn: carrers tranquils, arbrets, cases vermelloses, escaletes per entrar, etc. Bé. El carrer central del barri és Montague, on hi ha botigues i mil llocs per menjar, i que et porta fins un passeig de película de W.Allen on veus tot l’skyline de Lower Manhattan i el pont de Brooklyn al fons (això sí, amb una autopista sota els peus). Allà vam estar una bona estona veient aterrar i enlairar-se mil helicòpters (posa-li mil posa-li trenta), i algun que altre autòcton fent footing o passejant el nen. Turistes 0, vagadumbos 2. Al vespre ha de ser xulíssim, queda pendent pues.
Després vam anar cap a DUMBO (Down Under Manhattan Bridge Overpass), una zona de galeries en un dels llocs més sorollosos del món, rodejat per la Brooklyn-Queens Expressway i el pont de Manhattan a sobre. Aquests artistes són ben estranys! Després d’un tentenpié (ui, això haviem quedat que no ho confessariem…) vam agafar el metro a York St. que porta a Coney Island i a la seva muntanya russa atrotinada, però com que a les 3 haviem quedat al SoHo, pues vam anar cap allà per menjar uns tacos a La Esquina (part de fast food, no la pija de sentar-se). De puta mare.
A l’acabar la Glòria va marxar i nosaltres vam anar de compres per SoHo, i després un cafè apalancat a TriBeCa, on aquests dies fan un festival de cine independent. Cap a les 6 ells van seguir de compres, i nosaltre vam anar passejant tranquilament per SoHo (a part del carrers grans i inundats de gent i botigues com Broadway o Lafayette, la resta són petits i molt xulos, amb escales metàliques a les façanes i botigues de disseny), NoLiTa (més tranquil que SoHo i encara més de disseny i més «íntim», ple de, Mireia dixit, gent d’Iniciativa que han perdut la vergonya de tenir diners) i NoHo, per arribar a l’East Village. A mi aquest barri em segueix agradant, és més desordenat que el Village i li queda un «pensament» punk, amb algun viejo roquero que nunca muere, tendes de música, etc. I què feiem a l’East Village? Pues visitar al Robbins, que viu allà! Haviem quedat a les 8 al seu pis, 3000$ de lloguer compartit. Vam anar a sopar al Shabu Tatsu (10th St. entre la 1 i la 2 av), lloc que ens va reconciliar definitivament amb el menjar japonès. Estava de puta mare! És un brou que es va cuinant a la taula, i hi vas cuinant carn i verduretes. Boníssim. For the record, el menú que vam demanar tenia tot de fotos-dibuixos, començava per S i tenia la opció A i la B, i vam demanar la A. Ho sento però no tinc més detalls, ja haviem pres una cervesa mentre esperavem (i una altra abans de pujar al pis) i el Robbins parla massa bé l’anglès-japonès perquè l’entengués en aquells moments. Però ben bo, tot amb una cervesa compartida pels 3 (Saporo?) i un gerreta de Sake calent. Tot plegat 100$ amb taxes i propina (es confirma que doblen les taxes a qualsevol lloc on hi hagi servei; en els bars de nit, un dólar per beguda). Va ser un sopar sense presses si-us-plau, vam poder parlar tranquilament amb el Robbins dels USA i sobretot de NYC, i la veritat és que fan molta enveja (i tant acostumat a la picaresca espanyola, és quasi entranyable la seva innocència). Però no entraré en detalls per no ser titllat novament de fatxa 🙂 També va explicar que la Hillary vol fer un sistema de salut tipus europeu, mentre que l’Obama proposa pujar el nivell a partir del qual et financien la sanitat. Jo segueixo sent Hillary de cabesa i Obama de corasón 🙂
En fi, després de sopar vam anar a fer una cerveseta a un bar de per allà on a l’entrar et llegien automàticament la teva ID (a nosaltres ens van apuntar a mà les dades del passaport, vaia feina) i ja cap a casa, que eren les 12 passades i estàvem tots cansats. Això sí, l’animació era impressionant, amb tot de bars i botigues obertes, entre elles una de còmics per si mai tens una urgència. Envidia sana, insana i més enllà.
I avui ja agafem l’avió, però encara tenim tot el matí. Per cert, resultat provisional de les compres (avui amenacen amb continuar, sembla que la visa está que arde després de cobrar la DPO):
-Manel: reflex digital, projector i 3 parells de sabates
-Pilar: 3 parells de sabates
-Rosa: un macbook i un skate (cap de les dues coses per ella), a més de sabates i alguna altra cosa que ja m’he perdut
-Mireia: 2 parells de sabates i 3 llibretes
-Francesc: Res 🙁
Com veieu, moltes sabates. I és que vam anar a una botiga enorme (i cutre) de Canal St. on la Mireia, la Pilar i el Manel es van comprar exactament les mateixes sabates. Bé, exactament les mateixes no, perquè eren de número diferents. La primera a agafar-les va ser la Mireia, però el Manel diu que ell ja les havia vist abans. Mmmmm, no sé jo 🙂 Ah, sobre les compres, compte que les taxes no solen estar incloses en els preus que ensenyen! A vegades sí, per això, així que és una mica confús.
I el tema del dia: avui se m’ha acudit mirar els resultats electorals de 2004. Victòria aplastant dels demòcrates: Manhattan 82%, Brooklyn 75%, Bronx 83%, Queens 72% i Staten Island 56%. Conclusió: NYC no és USA i Staten Island no és NYC. I parlant d’eleccions, per aquí es veu bastanta gent amb xapes d’Obama o de Hillary. Inclús un dels pandilleros del basket callejero portava una samarreta de l’Obama. Això sí, tot segons els cànons sociològics: a Williamsburg i Harlem Obama, a East Harlem Hillary. I anar fent.